20.12.09

Jacomina Kistemaker - Cocert meditació.

Com a minim molt relaxant.

El desig no controlat de tenir més

«Necessitem habitatges, vestits, mobles, eines, transport. Potser també hi ha coses a la vida que valorem per la seva bellesa o per la seva qualitat inherent. Ens cal honorar el món de les coses, no menysprear-lo... D’altra banda, no podem honorar les coses si les fem servir com un mitjà d'autoexaltació, és a dir, si intentem trobar-nos a nosaltres mateixos a través seu. La identificació de l’ego amb les coses crea l’aferrament i l’obsessió per les coses, que al seu torn creen la nostra societat de consum i unes estructures econòmiques en què l’única mesura de progrés és tenir sempre més coses. La recerca desenfrenada de més coses, el creixement sense fi, és un disfunció i una malaltia. És la mateixa disfunció que manifesta la cèl·lula cancerosa, l'únic objectiu de la qual és multiplicar-se sense saber que provocarà la seva pròpia destrucció en destruir l’organisme del qual forma part.»
Eckhart Tolle - Un nou món, ara

Deva Premal - Yemaya Assesu

16.12.09

BAJO PRESION

En el Blog alternativo publiquen la ressenya d'un llibre de Carl Honoré, un dels "pares" del moviment Slow. En fan la presentació, comenten el contingut i fan una anàlisi i un resum de les idees principals. També hi han afegit una entrevista a l'autor publicada a la Vanguardia el mes d'octubre del 2008. Molt interessant.
“Se ha demostrado que el juego básico, puro, sencillo, que hace un niño con un lápiz y un papel o una caja de cartón es mucho más fértil, sano y útil para su desarrollo cerebral. Pero hemos comprado la idea de que para que las cosas sean buenas tienen que costar más dinero, ser sofisticadas y llevar una marca. Existe una cierta arrogancia en esta generación, creemos que el mundo ha cambiado y que tenemos que cambiar la infancia”
Enllaç a l'article 

14.12.09

Almas gemelas - Eleen Burhum i Adriana Mezzadri


Almas gemelas

En el viejo país del ensueño un ángel buscaba su hogar
y mirando al vacío encontró su destino,
una madre ansiosa junto al mar.

Nueve lunas en su vientre vivió un idilio perfecto de amor
cobijándose en el tiempo, meciéndose en el agua,
esperando el momento sutil.

Ven a mí …

Ella curiosa por conocerlo y él jugaba solo en su mundo ideal,
protegidos por el cielo, una estrella los guiará.

Y llegando al paraíso terrenal,una luz en sus ojos brilló,
enlazaron sus manos, juntaron su voz,
soñando bajo el cielo azul.

Y su pecho le daba calor, en sus brazos ternura sintió,
conversando con las aves, con las nubes y las flores
descubriendo la vida, reían.

Ven a mí…

En la orilla de algún río o al vaivén incansable de las olas en el mar,
sus latidos al unísono y el viento cantaba su canción.

El otoño su rostro acarició y su estrella jamás se extinguió;
con su lazo eterno no existían las distancias
porque eran dos almas gemelas.

Cada huella impregnada quedó y la tierra de colores floreció;
caminando en la arena con el sol y con la luna
descubriendo la vida, reían.

Islàndia 2009

Aquí hi trobareu una selecció de les fotografies que vaig fer durant el viatge:
Fotografies Islàndia, juliol 2009

13.12.09

Un país: Islàndia; un grup: Sigur Ros; una pel·lícula: Heima

L’estiu de l’any 2006 el grup Sigur Ros va donar una sèrie de concerts a diferents localitzacions del seu meravellós país. D’això en van fer una pel·lícula, Heima, que ens transporta a Islàndia per medi de la música d’aquest grup, els seus paisatges i la seva gent. La fotografia es excel·lent, impressionant. 
A partir de la visió d’aquesta pel·lícula va sorgir en mi la idea de visitar el país i la vaig fer realitat aquest estiu. Va respondre plenament a totes les meves expectatives. Va ser una experiència única.

Conservo un agradable record dels companys i companyes del viatge (Anna, Arantxa, Bea, Begoña, Imma, Jaume, Joan, Jose, Laura, Magda, Manel, María, Marian, Miguel, Miguel Angel, Olga, Puri).

Pink - Dear Mr. President

Vaig descobrir a la Pink i aquesta cançó només fa unes setmanes, em va fascinar.
En el seu moment anava dirigida a Mr. Bush però seria aplicable a molt altres presidents. La lletra i la música son genials i la interpretació te molta força, amb la veu de la Pink, rogallosa, disfònica, tan sensual...

Lo que está en juego en Copenhague, por Leonardo Boff

En Copenhague, los 192 representantes de los pueblos se enfrentan a algo irreversible: la Tierra ya se ha calentado, en exceso, por causa de nuestro estilo de producir, de consumir y de tratar la naturaleza. Sólo nos cabe adaptarnos a los cambios y mitigar sus efectos perversos.
Lo normal sería que la humanidad se preguntase como un médico pregunta a su paciente: ¿por qué hemos llegado a esta situación? Importa considerar los síntomas e identificar la causa. Seria un error tratar los síntomas dejando sin tratar la causa, que seguiría amenazando la salud del paciente. Es exactamente lo que parece estar ocurriendo en Copenhague. Se buscan medios para tratar los síntomas pero no se va a la causa fundamental...
Article complet a "Kaos en la red"

Carta per la compassió

"El principi de la compassió es troba en el cor de totes les tradicions religioses, ètiques i espirituals i ens crida a tractar sempre els altres com volem ser tractats nosaltres mateixos. La compassió ens empeny a treballar incansablement per alleujar el sofriment dels nostres semblants, per fer-nos baixar del nostre propi ego com a valor absolut i posar-hi allí l’altre, per honorar la santedat inviolable de cada ésser humà, tractant tothom —sense excepció— amb total justícia, equitat i respecte.
Tant a la vida pública com a la privada, és també necessari d’abstenir-se, amb fets i amb intencions, d’infligir dolor; d’actuar o parlar intencionadament de forma violenta —per menyspreu, xovinisme, o per compte propi— per empobrir, explotar o negar drets bàsics de qualsevol persona, i per incitar a l’odi denigrant els altres, encara que siguin els nostres enemics. Tot això és una negació de la nostra humanitat comuna. Reconeixem que no hem pogut viure amb compassió i que n’hi ha que fins i tot han agreujat la misèria humana en nom de la mateixa religió.
Per tant, suppliquem a tots els homes i a totes les dones que en el centre de la moral i de la religió restaurin la compassió; que retornin a l’antic principi que diu que qualsevol interpretació de l’Escriptura que engendra violència, odi o menyspreu és il·legítim; que assegurin que als joves se’ls dóna exacta i respectuosa informació sobre altres tradicions, religions i cultures; que fomentin una valoració positiva de la diversitat cultural i religiosa; que cultivin l’empatia amb el sofriment que pateixen tots els éssers humans, fins i tot els qui considerem enemics.
Urgentment necessitem fer de la compassió una força clara, lluminosa i dinàmica en el nostre món polaritzat. Arrelada en la decisió fonamental d’anar més enllà de l’egoisme, la compassió pot trencar fronteres polítiques, dogmàtiques, ideològiques i religioses. Nascuda de la nostra profunda interdependència, la compassió és essencial per a les relacions humanes i per a una humanitat completa; és el camí cap a una nova visió i és indispensable per a la creació d’una economia justa i una comunitat mundial que visqui en pau."
més informació

10.12.09

Frente a una grave emergencia

Crida urgent dels editorials de 56 diaris de 46 països demanant mesures contra el canvi climàtic:

Frente a una grave emergencia

3.12.09

La sabiduria del cos

El cos és un objecte meravellós: la nostra part animal, amb cervell, instints i emocions animals propis. Com qualsevol altre animal, el cos humà no sap mentir. Aquest simple fet ens causa als éssers humans, problemes sense fi. En realitat, els problemes no es deuen tant a que el cos no sàpiga mentir com al fet que la personalitat ha desenvolupat molt bé la seva capacitat de fer-ho. Cohibits i donats a autoavaluar-nos, tractem de convèncer-nos que som tal com creiem que hauríem de ser. Mentrestant, el cos físic insisteix a reaccionar sense cap tipus de censura, pur instint i emoció, i ens sufoca a fons en el procés. Es ruboritza, empal·lideix, dilata les pupil·les, fa petar les dents, tensa les mandíbules o humiteja els palmells de suor. Ens humilia amb una erecció inoportuna o ens defrauda amb tremolors o desmais, i exposa implacablement davant del món sencer la nostra excitació sexual, la incomoditat, l'enuig o qualsevol altra reacció que la nostra part pensant i humana tracta de dissimular.
Per què a mi, per què això, per què ara (Robin Norwood).

BODHISATTVA EN EL METRO

Hi ha gent que ens regala tresors inapreciables. Qui sap si un bon dia agafarem el metro, pujarà al nostre vagó un Bodhisattva i ens aportarà un regal com aquest, curatiu i encomanadís. No et reprimeixis i gaudeix del regal, com si tu mateix viatgessis en aquest vagó.
En termes budistes, un Bodhisattva es un ser motivat per la compassió que cerca la il·luminació, no només la pròpia si no la de tots els altres.
El meu agraïment a en Jaume Alsina que ens va donar a conèixer aquest clip quan el grup d'amics del viatge a Islàndia ens vàrem retrobar a la Garrotxa.

L'últim àlbum de Sting

Poema anònim

L’Ignacio Nicolás, amic del temps en que anavem a la facultat de Medicina, em va passar aquest preciós poema. No sé qui n’és l’autor; la meva recerca per internet no ha donat fruits. Crec recordar que l’havia escrit una noia pocs dies abans de treure’s la vida. Malgrat el trist context, no deixa de ser un tresor expressiu carregat de tendresa.

Visc en el temps, camino vers la mort,
sobre el meu cap enlaire la teva ombra
em segueix, com un corb, per peixar-se de mi.
Tard o d'hora cauré, la pols m'atreu
com un abisme blanc present a cada passa.
Llavors, vençuda ja, m'estremiré
sota la fressa de les teves ales.

Dormiré sota l'aigua
transparent dels records,
sorda al cant dels ocells i a la fressa
del vent entre les fulles i al trepig
de tot allò que viu en el present,
de tot allò que neix i es belluga i respira,
sense repòs, en el camí del temps.
Jo seré com un còdol polit
adormit sota l'aigua.

Una mica de sol de tant en tant
em portarà el missatge
d'un més enllà remot, d'una més alta
realitat fora del temps,
i em lliscarà per sobre, a poc a poc,
com una carícia daurada.

Miwawa

La Alicia Buxedas, companya de les classes d’alemany a la Escola Oficial de Idiomes, poc després de tornar del seu viatge a la Índia, em va enviar un arxiu d’audio amb aquesta cançó. Vaig deduir que era una descoberta del seu viatge i que la cançó provenia de la Índia.
Al cap d’unes setmanes varen venir a casa uns paletes a fer unes reparacions i va resultar que un d’ells era hindú. Vaig pensar que li faria gràcia escoltar música de la seva terra i li vaig posar la cançó en qüestió. Recordo una certa expressió de perplexitat en el seu rostre que en aquell moment no vaig saber interpretar.
Aquests dies he estat buscant per internet alguna pàgina que em permetés enllaçar la cançó amb el meu blog. He tingut la sorpresa de descobrir que la peça en qüestió es de la argelina Souad Massi. Entenc ara el desconcert del pobre senyor hindú.
La cançó, Manensa asli – Miwawa (no oblidaré les meves arrels), desborda alegria i frescor. Souad  la interpreta juntament amb el maurità Daby Touré.

Del "Llibre tibetà de la vida i de la mort" (SOGYAL RINPOCHÉ)

En aquell moment sagrat, la terra mateixa es va estremir, com si estigués «embriaga de felicitat» i, com diuen les escriptures, «Enlloc, ningú estava irat, malalt, ni trist; ningú feia mal, ningú tenia orgull; el món va restar completament en calma, com si hagués arribat a la plena perfecció»..