L’Ignacio Nicolás, amic del temps en que anavem a la facultat de Medicina, em va passar aquest preciós poema. No sé qui n’és l’autor; la meva recerca per internet no ha donat fruits. Crec recordar que l’havia escrit una noia pocs dies abans de treure’s la vida. Malgrat el trist context, no deixa de ser un tresor expressiu carregat de tendresa.
Visc en el temps, camino vers la mort,
sobre el meu cap enlaire la teva ombra
em segueix, com un corb, per peixar-se de mi.
Tard o d'hora cauré, la pols m'atreu
com un abisme blanc present a cada passa.
Llavors, vençuda ja, m'estremiré
sota la fressa de les teves ales.
Dormiré sota l'aigua
transparent dels records,
sorda al cant dels ocells i a la fressa
del vent entre les fulles i al trepig
de tot allò que viu en el present,
de tot allò que neix i es belluga i respira,
sense repòs, en el camí del temps.
Jo seré com un còdol polit
adormit sota l'aigua.
Una mica de sol de tant en tant
em portarà el missatge
d'un més enllà remot, d'una més alta
realitat fora del temps,
i em lliscarà per sobre, a poc a poc,
com una carícia daurada.
